LA MAGA I L’ENCANTADOR DE SERPS: CORRETGÉ I CONDÉ.
Núria Corretgé es va destapar en una tertúlia al seu taller del carrer Sant Sebastià, ens va confessar que practica la màgia i que fruit d’aquestes pràctiques i mancies tenia l’honor i el plaer de poder presentar Miguel Condé, artista en el que la Núria s’ha emmirallat des del dia que, acompanyada de Pi Condé, va descobrir la cova dels tresors del carrer Illa de Cuba a la casa taller de l’artista nascut a Pittsburgh (Pensilvania) l’any 1939.
La sentida introducció de Núria al personatge, a l’entorn del qual ens reunírem uns pocs, va suscitar la curiositat de la confessió i com un aperitiu fou l’espoleta que feu saltar preguntes entorn del seu art: el dibuix, la pintura i sobretot el gravat, matèries que es practiquen, a més de la màgia, en el Taller d’expressió artística dirigit per la Corretgé des de fa més de deu anys.
Els germans Krahn, Fernanda, Matias i Santiago, presents com amics i veïns de l’artista, varen participar activament en la xerrada, sobretot Santiago inquirí al mestre sobre la iconografia i el simbolisme en les obres de Condé qui, amb la seva innata elegància, respongué, en la mesura de la seva discreció, apuntant cap a l’educació sentimental forjada en la més tendra infantesa a costat del seu pare Salvador Condé, mexicà i pintor, evocant-ne l’habitació taller on tot podia fer-se realitat i el contrapunt matern de la branca nord-americana, els poemes de la seva mare Victòria. La separació d’ambdós i el anar i venir entre dues cultures, entre dues llengües, entre dues maneres d’entendre el mon: Mèxic i Nova York.
Miguel Condé ens feu confessions entranyables, de la seva ineptitud com estudiant i de la deriva i posterior endreça cap a la disciplina del dibuix, passant per un adreçador a través de les classes de dibuix anatòmic apreses amb Stephen Rogers Peck i el seu encarrilament cap a les tècniques de gravar amb el mètode Hayter a l’atelier 17. I del seu pas per París en els tallers de Lacourière et Frelaut, amb Jacques i Robert Frelaut que van dir-li que el secret per arribar a ser un bon gravador era estampar molt. En la distesa conversa hi hagué possibilitat de indagar en les tècniques més peculiars com és la del monogravat, parenta del monotip iniciat per Edgar Degas.
En definitiva varem poder fer un tast de la vida d’un artista americà, mig mexicà mig novaiorquès, que parla el francès com a primera llengua, figuratiu ja que la figura humana és la seva temàtica reiterada i surrealista en els postulats de l’automatisme, doncs va reafirmar que no realitza estudis previs o notes i que aborda la planxa de coure sense un esquema previ o apunt. Visca l’automatisme surrealista –cridà Santiago Krahn-.
Encara una confessió, adient als temps de festa que ens submergiran en un sentiment especialíssim de músiques, olors i colors; en un dels seus gravats de la sèrie Tempestes, exposada al primer pis de l’edifici Miramar hi trobem una imatge que remet directament al ball de la Moxiganga. Un bastaix suporta i enalteix una figura que sosté dos pals com dues admiracions que han estat capturades: Oh! Oh!. Passa la Moixiganga, el pes de la humanitat, un sant Cristòfol que enllaça la llegenda del gegant cinocefal, cap de gos, fins a transformar-se en Agayu, un dels sants de la santeria caribenya, bastó d’Obatalà, sincretisme de la verge de la Mercè. Miguel Condé sintetitza en el seu treball diverses cultures, la seva obra pot ser interpretada sota diferents prismes, fins i tot en codi sitgetà i sobretot en clau Condé.
Isidre Roset i Juan . Crític d’art.Publicat al setmanari L’Eco de Sitges el 19 d’agost de 2011
El Taller. Núria Corretgé 